CONCLUSIONS FINALS

CONCLUSIONS

        La realització d’aquestes pràctiques m’ha ajudat a comprendre que quan parlem de psicopedagogia en l’àmbit escolar, la intervenció no es limita només a l’escola si no que hi ha una gran ventall de possibilitats d’intervenció on es el psicopedagog pot treballar, intervindré, assessorar... etc.

        Tant mateix, la meva comprensió de la situació inicial de la intervenció plantejada ha evolucionat a través del temps, amb l’observació del les sessions del taller i la recerca bibliogràfica envers la SD i les seves característiques.

          El primer a comentar es que degut a  la curta edat dels subjectes he pogut observar la importància del joc a les sessions, ja que aquest és la forma d’expressió més clara en la qual l’infant va incorporant el llenguatge. L’evolució del joc va des de la representació d’esquemes simples fins a accions complexes i seqüencials. En les sessions s’han observat esquemes d’acció rígids i repetitius (posar, treure, llençar)  i quadres rígids sense relació entre ells, amb poca flexibilitat per integrar-ne de nous.  He observat que sovint no es manté el tema quan l’adult intervé canviant el material i l’argument i sembla que hi ha una tendència a les acomodacions imitatives.

Per altra banda, també s’observa una dificultat per diferenciar l’acció del context en el que té lloc. Aquest fet pot impedir l’abstracció del procediment i l’aplicació a situacions noves, és a dir, la creació d’esquemes nous per combinació dels que ja es coneixen. Si l’adult insisteix en la manipulació correcte de l’objecte més que en el contingut de l’acció i no respecta el temps d’espera o no dóna temps a finalitzar la seqüència pot ocasionar una retroalimentació pobra que afecti al desenvolupament de la motivació, l’augment de la passivitat i el desplaçament de l’interès de l’infant cap a aquells dominis on obté més èxit (relació interpersonal) i les seves accions es poden encaminar més a captar l’aprovació de l’adult que en provocar transformacions al medi.

El joc ha de permetre a l’infant ser el protagonista de la seva activitat (actuar, crear, expressar-se...), proporcionar-li plaer, ajudar-lo a organitzar el pensament i a construir coneixements, ajudar-lo a resoldre conflictes i a potenciar la comunicació i el llenguatge.

Per tant, s’ha considerat l’actuació de l’adult com a mediador, per afavorir el desenvolupament de la capacitat de representació, amb una actitud més suggerent, oberta i dialogant per:

• adequar-se a les intencions de l’infant interpretant allò que fa, allò que diu,

• donar models adequats al seu nivell de desenvolupament,

• ampliar el repertori d’esquemes simbòlics,

• donar elements per anar ampliant el contingut del joc i organitzar el seu pensament.

A nivell de llenguatge, he observat que hi ha una gran variabilitat respecte a l’adquisició i desenvolupament del llenguatge del nen amb la SD - el nen que parlava més era el Toni, de 4 anys, en canvi el Manel i l’Unai, de 5 i 6 anys respectivament gairebé no produïen paraules, i els i costava molt expressar-se oralment.

De forma general l’adquisició del llenguatge, segueix el procés considerat dins la norma amb diferències individuals (determinades per diferents factors socioculturals, ambientals, emocionals...); de forma específica s’observa un ritme més lent i una adquisició incompleta. El nucli de la qüestió no està tant en la impossibilitat del moviment sinó en l’ajustament neuromotriu i la causa dels errors es troba essencialment en la dificultat que suposa la coarticulació, de manera que encara que siguin capaços de produir els sons de manera aïllada, les seves possibilitats a nivell de praxi són insuficients i quan la dificultat augmenta, no hi ha la capacitat de crear una resposta adequada.

També cal recordar que presenten diferències en la recepció de l’estímul auditiu a més de dèficits en la memòria auditiva.

És evident que perquè es modifiquin les condicions espontànies és necessari un element motivador; recordem que es dóna una tendència a la simplificació i a la reducció de l’esforç i que per sobre d’uns hàbits verbals adquirits és difícil que esculli altres formes més ajustades que les que posseeix per resoldre les situacions. En moltes ocasions, el mitjà no exerceix aquesta funció i l’infant persevera. Diferenciar entre entorn restringit, en el que per comunicar-se no calen canvis, de l’entorn que s’amplia a mesura que creix l’infant, entorn amb noves exigències i que comporta l’ús de noves maneres per comunicar-se (família, escola, esplai,...)

Per al disseny de les activitats amb l’ordinador, he tingut en compte que a mesura que es va desenvolupant el llenguatge es va adquirint competència lingüística, i que s’adquireix la capacitat de comprensió abans que la capacitat d’expressió. Sovint es diu que l’infant amb la SD comprèn molt més del que produeix i és cert, si tenim en compte les dificultats que presenta a nivell fonètic-fonològic. Ara bé, cal tenir present que aquesta funció també presenta un retard, tot i que evoluciona amb l’edat. S’ha de recordar que l’infant presenta dificultats en les operacions mentals i en els processos d’abstracció; dificultats en l’organització del pensament, en l’estructuració de la frase i en l’adquisició del lèxic. Sovint recorren al context extralingüístic per desxifrar allò que no poden comprendre mitjançant l’anàlisi lingüística dels enunciats.

Per tant les activitats plantejades tenen que ser amb enunciats curts i clars, de manera que puguin entendre la consigna i no requereixin que ells repeteixin frases llargues i complexes.

Per afavorir l’organització del discurs  en el disseny de les activitats, s’ha tingut  en compte que :

-      L’infant anirà assimilant estructures correctes del seu idioma a partir dels models que li ofereix l’entorn i dels intents progressius d’adaptació de les seves construccions personals en funció de l’etapa madurativa.

-      no es tracta tant d’ensenyar gramàtica, sinó que les frases estiguin en un context funcional que li serveixin per comunicar-se.

    Per tant, és important que l’infant aprengui el llenguatge, com diu J. Bruner, "fent-lo servir" perquè pugui anar captant tots els elements que entren en joc quan es produeix la comunicació (llenguatge corporal, mirada, gests ...) entonació adequada, torns, atenció al que diu l’altre...).

És important la nostra actitud i el model que li podem oferir, perquè el nen amb la SD vagi adquirint competència comunicativa.

J.A. Rondal diu que tot i les dificultats que presenten a nivell de parla, es pot considerar el llenguatge de l’adult amb la SD des del punt de vista pragmàtic com adequat a les exigències cognitives mínimes.

Per últim, m’agradaria comentar les particularitats observades del desenvolupament personal i la construcció de la identitat, ja que aquesta es construeix en relació a la imatge que els altres li retornen de si mateix, les relacions que estableix amb l’entorn i als processos interns d’identificació, aspectes que es treballen al taller a través de diverses activitats.

En aquest període, es poden observar problemes de comportament quan l’alumnat s’adona de certes dificultats, com per exemple, que els/les companys/es s’expressen millor, que ja llegeixen o escriuen, o que fan un dibuix com el que a un/a li agradaria fer.

En la seva relació amb el món hi ha una sèrie d’actituds que es poden donar, que actuen com a mecanismes de defensa als que cal estar atents. Concretament en el grup II, s’ha observat que els dos nens davant a les diverses respostes sempre utilitzaven el “no sé” i el “no puc”.  Aquest,  és un funcionament intel·lectual defensiu com també ho són determinats comportaments que es donen (desinterès, lentitud, perseverança) que eviten el conflicte. Aquestes actituds poden portar a una autodesvalorització del nen, que inhibeix les seves capacitats reals i debiliten l’autoestima.

El professor A. Canevaro diu “ que el nen amb hàndicap tanqui els seus canals de recepció de les informacions per no trobar-se en una situació humiliant i no patir frustracions..... mai no sabem prou fins a quin punt unes determinades incapacitats, en un disminuït, són conseqüència del hàndicap, i no pas resultats d’un condicionament. Diem que “no comprèn” o “no sap fer alguna cosa” quan, en realitat, seria millor dir sembla que “no sap fer”o sembla que, “no entén alguna cosa”.

Un dels objectius  de les persones que treballen amb nens amb SD,es donar suport a l’individu en el dret a ser ell mateix, a desenvolupar-se a partir de les seves pròpies competències i necessitats, donar-li suport en el procés de destriar el que si sap del que no, el que coneix del que no; fer-lo participar en la constatació de la seva pròpia evolució (veure treballs de períodes anteriors i valorar l’avenç) poden ser algunes propostes que afavoriran la descentració i milloraran la imatge de l’individu.

Això però mes que en taller  es treballa des de l’equip de seguiment escolar de la fundació, amb grups psicoterapèutics per tal de poder incidir en els aspectes esmentats.

Un altre aspecte a destacar relacionat amb l’edat dels nens (sobre tot en el grup I), que vaig detectar en l’observació del taller, ha estat que als ser tan petit, els hi costa tocar la pantalla del ordinador i fer servir el ratolí ,  ja que no controlaven la força i al veure activitats d’acció -reacció (cliquen i surt un estímul) es posaven nerviosos començant a donar cops compulsius a la pantalla i a tocar tots el botons.

Com a millora  aniria bé per a aquestes edats una pissarra digital, on es pogués tocar, projectar contes, cançons, etc., aquesta realitat  ja es té en compte i sembla que al proper trimestre tindran una .

Per últim, comentar que no vaig trobar altres problemes d'adaptació, ètics o d'intervenció,  sinó tot lo contrari. Un equip, il·lusionat, dinàmic, i obert a conèixer la meva opinió, així com disposat a deixar-me aplicar les activitats dissenyades i les meves propostes de millora.

Així mateix , tinc que a agrair a la Fundació Catalana Síndrome de Down, el meu tutor de practiques i a la monitora del taller  per tota la seva ajuda, per la facilitat que m’ha donat per fer aquestes pràctiques i portar a terme aquest projecte tant interessant, així com també, per fer-me sentir partícip de l’entitat.